23, 24 y 25 de septiembre de 2008
Col•legi Major Rector Peset
Como cierre del proyecto Herramientas del arte. Relecturas se presentan las jornadas de debate Todo para los artistas, pero con los artistas.
La intención de las mesas de debate que componen estas jornadas es hablar de tres aspectos determinantes en el proceso artístico: el oficio de artista hoy en día, en un momento de evidente hibridación de técnicas y prácticas artísticas; el entramado que conforman mercado, crítica e instituciones artísticas como elementos inseparables de la actividad creativa en las actuales industrias culturales; y los procesos de producción y difusión que los artistas proponen como actividad paralela a su quehacer artístico y que devienen modos alternativos a los oficiales.
Programa:
Martes 23 de septiembre
Presentación de las Jornadas a cargo de Ana de Miguel, Directora de la Sala Parpalló, Diputació de València.
El oficio de artista
El concepto artista está definido en la actualidad más por un compendio de actividades, prácticas y expectativas alrededor de su trabajo que por la elaboración clásica de obras denominadas artísticas. La hibridación de técnicas ha llevado consigo también la hibridación de prácticas, poniendo en cuestión la definición de artista tal y como se conocía hasta hace unas décadas. Términos como precariedad o supervivencia siguen siendo, pese a la ampliación del parque museístico estatal, el talón de Aquiles de la normalización de su práctica profesional. Cómo viven los artistas hoy, los más consolidados y los emergentes; de qué autonomía profesional disfrutan; qué tácticas de pluriempleo utilizan para gestionar su profesión... son cuestiones que se debatirán en esta mesa, tras una breve presentación de la obra de cada uno/a de los/as artistas.
Intervienen: Chema López, Virginia Villaplana, Álex Francés, Regina de Miguel, Fermín Jiménez.
Modera: Álvaro de los Ángeles (crítico de arte y comisario del proyecto Herramientas del arte. Relecturas).
Miércoles 24 de septiembre
El entorno del arte
Las galerías de arte y su vinculación con el mercado, los medios especializados donde se desarrolla la crítica, las instituciones públicas o privadas son, entre otros, elementos decisivos para difundir y promocionar el trabajo de los artistas. Pero ¿qué relación establecen unos con otros? ¿Hasta dónde llega la relación contractual y comienza la personal? ¿Siguen estando activos los elementos claves de la crítica, a saber, la empatía o no con lo criticado y la distancia crítica imprescindible con la obra y los artistas? ¿Qué espacio ocupa el público en el arte contemporáneo?
Intervienen: Salvador Albiñana, (Colegio Mayor Rector Peset, Universitat de València), Tomás March (galerista), Maite Ibáñez (Patronato Martínez Guerricabeitia, Universitat de València), José Luis Pérez Pont (crítico de arte y comisario independiente), Toño Barreiro (artista).
Modera: Eva Caro (Sala Parpalló, Diputació de València)
Jueves 25 de septiembre
Modelos de producción y difusión artísticos
La aparición y empleo de nuevas herramientas de producción y difusión artísticas, con Internet a la cabeza de una transformación social de alcance todavía insospechado, ha traído consigo la posibilidad de generar plataformas activas manejadas con presupuestos mínimos por equipos reducidos, cuando no por el esfuerzo de una única persona. Sus acciones derivan tanto de la inconformidad ante la inoperancia contrastada de determinadas instituciones públicas y privadas de dar soluciones ajustadas a demandas concretas, como de la voluntad personal de generar nuevas vías de comunicación social y artística. Muchos de estas plataformas generadas en el ámbito artístico se han creado y se mantienen por el empeño de artistas inconformistas.
Intervienen: Lorenzo Sandoval (LaTejedoraCCEC), Juan José Martín (Otro espacio), Rafael Tormo i Cuenca (Perifèries), Ignacio París (Ex-).
Modera: Johanna Moreno Caplliure (Crítico de arte y comisaria independiente, co-gestora de Pizpireta).
más info
1 comentario:
IMPLOSIONS IMPUGNADES
www.deja-vou.com
¨...les pràctiques artístiques, per anòmales i heterodoxes que pareguen i malgrat la seua sincera implicació amb un lloc i un context real donat, no són el motor de les transformacions que operen aquest lloc, sinó un element més, una interferència, una mediació entre alguns dels components d’aquest lloc, una mostra del fet que qualsevol lloc és sempre un lloc de ningú i per a tot.
M. Perán. 2002
És clar, jo sóc el primer en descriure aquests temps com a temps d’individualisme extrem. Individualisme que ha anat assentant-s’hi com a referent (des d’una revolució de les necessitats fins acabar com a una ètica hedonista) i que ha anat atomitzant-nos poc a poc i vuïdant-nos de finalitats socials i sense-sentit, abocant-nos dins d’un temps en el qual l’auto conciència l’auto conciència ha substituit a la conciència de classe.
Però també és cert que aixó no vol dir que tots estem baix un control invisible ni que un sistema alié ens llige de per vida a un mateix imaginari d’allò cultural, social o polític. Tindrem que eixir d’eixe espai en el qual la pràctica de l’art possibilite la representació i reconfiguració d’eixos espais que queden ocults a eixa mirada global i homologadora, i així passen a ser pensats com espais d’experiència de la realitat.
I ací és on el concepte d’allò artístic és podria disóldre (fora d’eixa idea romantica en la qual ¨l’artíste apareix com algú fora del món ¨ ) i metamorfejar-se com una nova redefinició, per a rependres amb més eficàcia i credibiliat. Un art de la realitat per allunyar-se’n del món de l’art per apropar-se’n al món real, al espectador real,, un art de la vida cotidiana que puga elevarse per damunt del domini de l’experiència; per apropar-se a les coses mateixes. Ja no es temps de generar nous mons es tracta d’actuar, intervindre i observar.
Hi ha que intentar subvertir, trasgredir les regles actuals de l’art per a intentar arribar al món real, no es tracta de mimetizar-se amb models ja experimentats, es tracta de poder arribar a un estadi més enllá de la llei i la cultura .
Del que es tractaria seria de presentar la realitat més enllá de l’art i amb la possibilitat de presentar lo real del subjecte més enllà de la cultura.
( hi ha que recordar que jo utilitze per al terme de ¨lo real ¨el sentit lacanià de fractura de la realtat, per així posar les coses al seu lloc/ si en tenen¡ )
Així jo me he proposat el traure l'ésser humá que tinc a dintre de l’artísta per a seguir com a un mediador entre la subjectivitat contemporània i allò real.
Per a la subjectivitat contemporània, allò real és, al mateix temps, tant el que fa falta com all`excesiu davant del qual cal reacionar, viure o resistir.
El projecte que duc endavant és mou entre la voluntat de crear relats que ens deixen entendre aquests models de representació contemporànea ( paradoxes ) i al mateix temps confiar amb ¨la impossibilitat de no viure ¨
PARADOXA
Paradoxa com una declaració en aparença de veritat i que comporta una auto-contradicció lògica o a una situació que contradiu el sentit comú. En paraula plana, la paradoxa es ¨alló oposat del que es considera cert ¨
La Paradoxa com a camp d’acció es el resultat de la suma d’una realitat i el seu context.
Es per eixes percepcions i crec que ja evident que hi ha una impossibilitat d’aconseguir un model de narració comúna per a que una gran majoria de la societat trobe seny i alivi de l’ànima per a seguir vivint, per tant aixó ha esdevingut en un esgotament de la visió moderna que creia en que la cultura ens alliberaria d’allò més abjecte d’una societat subiugada a un model tardo capitalista explotador i dominant. Per aixó cap pensar que els models de resposta posteriors que per mig de la idea d’utopia o revolució i que ens deurien d’emancipar; no sols no aconseguiren assolir el seu missatge de canvi si nò que al mateix temps foren absorvits com a estructura del propi sistema accelerant si cal des de una visió fragmentada i pos-moderna la mort d’eixa societat a alliberar. Plantejar-me si hi ha opció des de un nou context social-cultural o tencno-econòmic que ens permeta una nova lectura d’aquest nou context que s’ens mostra com a estructura en constant estat de mutació, es el que motiva aquesta sèrie d’intervensions, punt de partida per a mi per a entendre i viure en aquest nou habitat contemporani.i al mateix temps confiar amb ¨la impossibilitat de no viure ¨ com a camp de treball, tot sense oblidar aquest món global, confús i fragmentat.
En aquest espai, i en eixa immensitat i diversitat coiuntural, és on s’ens aboca constantment quant experimentem ¨alló real¨. Justament ahí és on de vegades radica la idea extrema d’espai de llibertat ( per contradictòri que parega ) on devem d’esperar que la realitat ens llance de bellnou la credibilitat i l’eficàcia que esperem de la vida mateix.
Lo Real
Com allò que no pot ser dit o representat, solament repetit, és doncs, el trauma del subjecte a l'hora d'enfrontar-se amb alguna cosa que no ha pogut fer paraula, i per tant que ha quedat latent en l'interior.
Per a Jacques Lacan lpodria ser expressat com una trinitat en un subjecte partit: l'Imaginari, el Simbòlic i el Real. Tres estadis o registres sincrònics i en constant relació, però també diacrònics –Real, Imaginari, Simbòlic–, tant en la configuració del subjecte com en el propi ensenyament de Lacan –i no en el mateix ordre–. A partir dels anys seixanta, Lacan comença a deixar de costat el pensament estructural i l'atenció al Simbòlic per a centrar-se en l'estudi del Real com l'impossible del subjecte, la dimensió inassolible d'aquest. Si el Simbòlic era el regne del llenguatge, de la llei mentre que Nom-del-Pare, el Real serà el que escapa a la significació, el que està més enllà de la llei, abans que el subjecte es cree com a tal.
• Per tant no hi ha una teoria lacaniana del Real, perquè el Real excedeix a qualsevol teorització; és el punt cec del llenguatge, la barra que divideix al subjecte en dos, el antagonisme essencial que fa que sempre siguem dos en lloc d'un. Després de la enunciació d'un “realisme psicótic”, que dialogaria amb el realisme traumàtic de Foster, relacionat amb l'eliminació de la mediació simbòlica, Perniola ha estat qui millor ha reelaborat i aplicat a l'art algunes de les idees del filòsof francès Clément Rosset, per a qui –en essència– el Real està relacionat amb la idiotez, la recerca de l'única cosa i simple, enfront la compostura forzada del subjecte cultural. Igual que succeïx en l'últim Lacan, lo Real apareix vinculat a l'impossible “”. L'únic Real és l'idiota, el boig o, sobretot, el cadàver. El Real és allò que mai arriba i no obstant això torna sempre al mateix lloc.
Gràcies per la col·laboració, açó en fa revisar i ampliar la qualitat del meu text.
Publicar un comentario